Aquesta frase tan contundent sobre la premsa és d’Anna Mateu, llicenciada en Periodisme per la Universitat de València (UV), per lo qual sap del que parla. En aquesta mateixa institució es va doctorar en Comunicació l’any 2016, on va desenvolupar la tesi “Inicis i desenvolupament del periodisme ambiental al País Valencià: la conscienciació sobre qüestions ambientals a través dels gèneres d’opinió”. Gràcies a aquesta, ha rebut el Premi extraordinari de Doctorat 2017-2018, investigació que està centrada en el començament del periodisme ambiental al territori valencià, especialment en la dècada del 1970 al 1980.

A més, des del 2006, és la cap de redacció de Mètode, la revista de divulgació de la ciència de la UV, on desenvolupa la tasca de periodista especialitzada en temàtica mediambiental.

P: D’on et va néixer l’idea de desenvolupar aquesta tesi?

R: Tot va néixer arrel d’un treball que vaig fer quan cursava la carrera de Periodisme. A tercer de carrera, en l’assignatura de Gèneres d’Opinió havia d’entrevistar un columnista. Llavors Martí Domínguez, el meu professor, em va dir que busques algú pròxim per a poder entrevistar i aleshores vaig pensar en Josep Lluís Marqués, columnista del diari Las Provincias. Marqués em va comentar que els seus inicis en aquest gènere d’opinió foren articles en contra del pla d’urbanització de El Saler. El tema em cridà ràpidament l’atenció. Quan vaig finalitzar el grau, em vaig adonar que ningú havia estudiat els inicis del periodisme ambiental en el País Valencià i aleshores jo em vaig llançar a analitzar el desenvolupament del discurs mediambiental, especialment als anys 70 i 80.

P: I com has vist eixa evolució? Creus que hi ha un avançament en el tractament?

R: Crec que no. És a dir, als anys 70 hi va haver com una mena d’eclosió al territori espanyol. Van coincidir el final de la dictadura i el naixement del moviment ecologista, que s’uniren al moviment antifranquista veïnal que ja estava present. Aleshores tot això es va juntar en contra de la urbanització, reclamant El saler per al poble, que es convertí en l’eslògan de la campanya. Trobaren com una forma més encoberta o permesa de lluitar contra el règim de Franco. Fou tal la magnitud del moviment que el diari Las Provincias feu una campanya mediàtica i es volcà amb ells,  donant-li una cobertura que mai s’havia vist fins a eixe moment sobre una temàtica mediambiental.

No obstant, amb l’arribada de la democràcia, els governs començaren a institucionalitzar la qüestió de la protecció del medi ambient. Açò va provocar que la gent del moviment ecologista se’n anés al polític, perdent així influència com a poder social. Això és un dels motius pels quals al País Valencià no s’ha tornat a tindre una cobertura mediàtica sobre algo mediambiental amb tanta magnitud, tot i que al territori tenim grans exemples de processos d’urbanització salvatges com aquell.

P: Llavors, quines diries que són les principals conclusions que has tret d’aquesta tesi?

R: Què la premsa realment no ha tingut en compte el medi ambient des d’aquella primera eclosió a finals dels anys 70 i principis dels 80, i encara que parle del País Valencià, si mirem la resta del territori espanyol passa un poc el mateix. La premsa ha perdut el interès. Els temes estan presents, però no trobem reflexió. En les columnes d’opinió no trobem periodistes que parlen amb pes ni que reflexionen ni divulguen sobre medi ambient. Ara bé, tampoc vull ser pessimista, ja que si mirem el panorama general trobem nous espais i bons, com la revista Ballena Blanca o ara, en À Punt trobem el programa Samaruc… És a dir, que també hi ha al panorama comunicatiu bones iniciatives sobre informació ambiental i periodistes ambientals, però a nivell general no és un discurs prioritari en el camp informatiu.

“El medi ambient no és un discurs prioritari en el camp informatiu”

P: A què es deu eixe buit de qüestions ambientals en la premsa?

R: No et sabria molt bé que dir. En principi, per que el tema del medi ambient està vist com una qüestió menor. La pèrdua d’aquest interès està relacionada en que la gent ho veu com algo que depèn dels polítics i no tant d’ells. Per l’altra banda, els i les professionals del món del periodisme no solen tindre un gran bagatge científic, pel que no li donen tanta cobertura, ja que no és un àmbit en el que estan especialitzats. No obstant, cal assenyalar que cada cop es troben més periodistes científics, sobretot en la rama del medi ambient i la salut.

P: És l’aparició d’Internet i de les xarxes socials un dels motius que ha afavorit aquest increment de periodistes mediambientals?

R: Pense que sí, ja que ofereixen noves possibilitats i nous canals per a difondre missatges. Ara bé, crec que les xarxes socials poden ser un element distorsionador. És a dir, jo, per exemple, seguisc a una gran quantitat de divulgadors, mitjans i periodistes del món de la ciència i a mi pot semblar-me que hi ha un alt tractament i una gran cobertura de l’àmbit científic, però no té perquè ser així. No obstant, sí que és cert que en els últims anys, més ara arrel de temes com el canvi climàtic, encontrem més gent especialitzada en ciència.

P: Efectivament, temes com el canvi climàtic o el calfament global ha donat lloc a una major aparició d’aquest tipus de periodisme.

R: Però hem de parar-nos a analitzar realment el tipus de tractament que donen els periodistes a aquestes qüestions ambientals, ja que molts cops el que fan els periodistes és agafar aquests temes i utilitzar-los políticament. Per exemple, molts parlen de canvi climàtic però no des d’un punt de vista ambiental, sinó polític, ja que ho utilitzen per criticar els governs, partits… Precisament, nosaltres vam fer un estudi que parlava d’això, de la politització del discurs sobre el canvi climàtic en la premsa conservadora.

“Molts parlen del canvi climàtic des d’un punt de vista polític i no ambiental”

P: Vols dir que abans el periodisme estava més compromès amb la causa mediambiental i que hui en dia té un enfocament més polític?

R: En els inicis la causa també va ser política. M’explique. És cert que quan analitzava el discurs sobre el procés d’urbanització de El Saler, vaig trobar columnes escrites per gent del món científic que parlava de la importància de l’ecosistema i del bosc de la Devesa per al  manteniment de l’Albufera, ja que esta desapareixeria sense ell. És a dir, que si es tractaven temes ambientals. Però el discurs prioritari va ser que aquell espai era públic. Per tant, fou més una reivindicació ciutadana que ambiental.

Ara bé, cal assenyalar que moltes vegades van unides de la mà. El medi ambient és molt transversal, i per això el podem trobar a diferents seccions dels mitjans de comunicació, com a economia, societat o política. Però continua havent una mancança d’un tractament ambiental específic.

P: Quin deuria ser l’enfocament que els mitjans haurien de donar-li al tractament del medi ambient?

R: Fer-lo de proximitat, com s’està fent últimament. És a dir, cada cop veiem més que s’ha de tractar com una qüestió propera i fer veure com t’afecta en el dia a dia. Informar que no es tracta sols de protegir espècies en extinció a l’altra punta del món. De fet, pel que fa al canvi climàtic, encara que ara aconseguirem aturar l’augment de temperatura no podríem frenar els seus efectes, perquè ja els tenim presents. Hem d’acostumar-nos ja al canvi i a les seues conseqüències, i la gent ha de tindre clar aquest punt. Primer, fer-se la idea a conviure amb ell i, segon, intentar que no vaja en augment. Aleshores, el periodisme ambiental ha d’anar un poc per eixe camí, en fer-lo pràctic i molt entenedor de les seues conseqüències.

P: Aleshores per a tu la importància del periodisme ambiental per a la societat és…

R: Què és una qüestió de la que necessitem estar constantment informats, ja que ens afecta en quasi tots els àmbits del nostre dia a adia i hem de conèixer-la i entendre-la. Per això, em sembla reconfortant veure com últimament hi ha una major tendència a tractar temes relacionats amb el medi ambient.

P: Penses que aquest augment en l’oferta dels mitjans està relacionat amb la major preocupació que mostra la societat cap a aquest? O que han estat els mitjans qui han posat l’alarma en la gent?

R: En certa manera, els mitjans de comunicació són un reflex dels interessos del poble, pel que crec que és per una qüestió de conscienciació per part de la societat. Encara que és una qüestió que s’autoalimenta. A més, la gent també és més conscient per que està veient els efectes del canvi climàtic al seu damunt: incendis, sequera, inundacions, la pluja torrencial…I, especialment, la població jove s’està involucrant molt en aquest àmbit, punt que s’hauria de tindre en compte.

P: Amb açò que dius que la població més jove sembla estar més conscienciada, eres optimista de cara al futur?

R: Realment no. Per què costa molt el canvi de vida de la població. Inclús la gent conscienciada del problema, moltes vegades, troba difícil prendre decisions en el seu dia a dia que lis suposen realment un esforç, com deixar el cotxe i agafar el transport públic o intentar consumir menys. És que és un canvi de vida total. A més, s’hauria de començar també per la política, regulant certs aspectes de la vida que ens obligaren, en certa manera, a fer eixos canvis. Però no veig que siga un tema central en el debat polític actual. Aleshores jo crec que estem perdent molt de temps.

P: I que la gent, en ocasions, sol ser egoista i pensa que ja ho farà altre…

R: Exacte. Tu mires al teu voltant i veus que la gent continua actuant com sempre, i penses que potser no és tan greu i llavors segueixes amb el teu model de vida. I estem un poc en eixa dinàmica. Tothom hem de fer una mica de reflexió sobre com els nostres actes afecten el medi ambient.