Entrevista a Ivan Quesada Moll
Catedràtic de Nutrició i Bromatologia de la UMH i membre de la Unitat d’Investigació Bàsica en Diabetis del UMH-IDIBE
En l’actualitat el professor Quesada, en la seua figura d’investigador, està treballant en diversos projectes analitzant la disfunció de les cèl·lules beta i alfa pancreàtiques (productores de les hormones insulina i glucagó, respectivament) durant l’envelliment o l’embaràs que poden afectar la regulació pancreàtica del sucre en sang i l’aparició de diabetis. Entre els seus articles més citats estan no només estes qüestions de les cèl·lules alfa i de la regulació glucèmica en situacions de diabetis i obesitat sinó també el paper dels disruptors en patologies metabòliques. Tots estos temes tenen com a punt central l’alimentació, la nutrició i el metabolisme, i per això per a ell és fundamental no només la qüestió fisiològica al darrere sinó també la qüestió social, on parla directament d’una societat obesogènica.
Què hi ha darrere de l’expressió societat obesogènica?
Vivim en una societat de consum dintre de la qual l’alimentació és un producte més. Això porta a viure, al món desenvolupat, en un excés d’aliments, un excés de calories que està fomentant un increment en la prevalença de l’obesitat. Al mateix temps, el 90 % dels casos de diabetis són de tipus 2, i este tipus està molt relacionat amb problemes d’obesitat i sobrepés. Quatre de cada cinc diabètics de tipus 2 són també persones amb obesitat o sobrepés. És per això que es va encunyar el terme obesogènic en referència a tots els factors que en la nostra societat afavoreixen l’obesitat. Missatges publicitaris, la indústria, etc. tot està orientat a què es consumeixen més calories de les que necessitem.
Un altre concepte, el d’alfabetització científica, tal volta seria necessari incloure’n un capítol sencer sobre l’alfabetització nutricional. En especial, pense jo, en la qüestió de com el nostre organisme regula el sucre a la sang. Què caldria per a arribar a una bona alfabetització al respecte?
De vegades soc un poc pessimista, sobretot des que les xarxes socials i les tecnologies de la comunicació afavoreixen que qualsevol penge missatges en YouTube, Instagram… que no tenen res a veure amb les evidències científiques. En el cas de la investigació, sobretot en metabolisme, contínuament estan havent-hi estudis que a vegades enforteixen una idea concebuda anys enrere, però altres voltes la substitueixen per una altra. Tot està, en canvi, continu. Tanmateix, els conceptes més permanents estan en realitat en contínua evolució. Tota esta informació es trasllada primer a l’àmbit mèdic i després a la societat.
Al traslladar està evolució del coneixement científic a la societat es dona el fet que els consells nutricionals es modifiquen al llarg del temps. Això és un procés habitual en investigació i recerca pel qual s’arriba a una millora del coneixement en general.
Però, aquí a Espanya, en l’àmbit periodístic, tradicionalment no hi ha hagut com als Estats Units periodistes amb especialització científica en àrees com la biologia. Encara que això està canviant, cal un periodisme més capaç de traslladar i divulgar les notícies d’investigació a la població de manera equilibrada.
Ara, moltes vegades, les notícies busquen el clic fàcil i que tothom entre a veure determinada notícia. Lliges “s’ha trobat una cura per a la diabetis a partir de no sé què molècula…” i quan mires amb detall les fonts originals trobes amb sorpresa que és un experiment amb quatre ratolins que s’han posat bé. Però, aconseguir que això siga una verdadera cura per a la diabetis pot necessitar vint anys amb els estudis clínics pertinents, legislacions, etc. Aleshores, això genera molta confusió, es perd la legitimitat de les fonts científiques perquè per un costat sembla que tot siga variable i per l’altre es trasllada molt mal el missatge. Addicionalment, en tant que vivim en una societat orientada al consum, no es pot dir que els consells que es donen siguen sempre completament saludables. Hi ha un conflicte d’interessos.
«Està demostrat que previndre amb la promoció d’hàbits saludables en la població és molt més eficaç i menys costós que els tractaments que necessites quan la malaltia ja s’ha manifestat.»
Com es podria combatre esta confusió?
Jo crec que caldria fer més a les escoles, amb assignatures específiques de bons hàbits saludables i amb formació adequada ja des de menuts respecte de l’alimentació, activitat física, etc. De fet, està comprovat que l’activitat física és el tractament no farmacològic més eficaç per augmentar la sensibilitat a la insulina, el contrari del que la diabetis fa que és disminuir-la. Per tant els hàbits no sedentaris poden ajudar a previndre la diabetis i l’obesitat.
Però clar, és complicat dir a la gent que canvie els hàbits de sobte per a començar a ser una persona amb més mobilitat, especialment si ja tens problemes d’obesitat. Aleshores, és més fàcil per a la societat, i més rendible per a certs sectors industrials, dir “tu continua amb els teus hàbits que jo te’n donaré una pastilla que revertirà els símptomes”.
Quin és el rol que la ciència a de prendre al voltant d’aquest concepte?
La investigació biomèdica està fent front a esta situació des de diversos angles. Cal conéixer quins són els mecanismes moleculars i els senyals involucrats tant en l’aparició de l’obesitat com de la diabetis.
A mesura que la investigació bàsica va proporcionant més coneixement al respecte es pot plantejar investigació translacional per a tractar de generar estratègies o intervencions farmacològiques, trobar dianes farmacològiques per a pal·liar tots els efectes perjudicials per a la salut d’estes patologies. De qualsevol manera, eixe és l’únic paper que pot fer. Encara que també és veritat que hi ha sector dins de la ciència, especialment en el camp de la nutrició, l’endocrinologia, etc. que també promouen hàbits saludables. Que, al final, també és fonamental.
La societat a la qual anem, en este context obesogenic de consum a totes hores, converteix en hercúlia la tasca de promoure hàbits saludables. Socialment, és més fàcil prendre un fàrmac, una pastilla, per reduir eixos problemes encara que el millor siga tractar de previndre’ls mitjançant hàbits saludables, educació, activitat física, alimentació, etc.
Està demostrat que previndre amb la promoció d’hàbits saludables en la població és molt més eficaç i menys costós que els tractaments que necessites quan la malaltia ja s’ha manifestat. Però aquí també cal tindre en compte interessos com els del sector farmacèutic.
Vaig escoltar l’altre dia a un pòdcast u que parlava sobre la qüestió del balanç energètic i deia que en realitat no sempre “una caloria és una caloria és una caloria és una caloria”. On estem ara en este tema de les calories i el balanç energètic?
Efectivament, durant molt de temps, amb el tema de les calories, dels valors energètics dels aliments, la concepció que es tenia era més des d’un punt de vista més termodinàmic. Però, en realitat existeixen casos com, per exemple, si tu dones la mateixa quantitat de glucosa que de fructosa a ratolins de laboratori s’observa que, encara que totes dues tenen 4 kilocalories per gram, la fructosa es processa a través d’una sèrie de rutes metabòliques que propicien l’acumulació de grasses, afavorint un increment de l’obesitat.
Com que l’obesitat és el primer factor de risc de diabetis, el consum de glucosa, encara que prengues la mateixa quantitat que altra persona prendria de glucosa, té un efecte més obesogènica. Per tant, no, no totes les calories són iguals.
«La dieta mediterrània no només és una manera de menjar, sinó també una manera de viure i socialitzar»
Dieta mediterrània, tinc la sensació de cada volta es reivindica més i es practica menys? Què hi pensa al respecte?
La dieta mediterrània, afortunadament per a nosaltres en les zones que estem sota la seua influència, és una de les dietes amb més evidències de ser equilibrada i promotora de la salut. S’ha demostrat que pot ser beneficiosa en problemes metabòlics com la diabetis, problemes cardiovasculars, obesitat, entre altres. Existeixen diversos factors a tindre en compte.
El concepte de la dieta mediterrània és àmpliament reconegut. Grups d’investigació han avalat les seues virtuts internacionalment, i les seues investigacions han tingut un gran impacte.
Aleshores, què és la dieta mediterrània?
El concepte científic de la dieta mediterrània difereix significativament de la percepció popular. Fa cinquanta anys, es podria pensar en àrees rurals amb accés a productes locals i proximitat al mar. Les generacions passades potser seguien esta dieta. No obstant això, la dieta mediterrània és més que només alimentació; és una experiència social.
Este patrimoni cultural no només es basa en els aliments consumits, sinó també en els hàbits socials associats. La filosofia de fer les coses lentament pot tindre beneficis, com els senyals de sacietat. S’ha demostrat que menjar lentament pot ajudar a reduir la ingesta. Tradicionalment, els àpats són més relaxats, especialment els caps de setmana. Així doncs, la dieta mediterrània no només és una manera de menjar, sinó també una manera de viure i socialitzar.
«La diabetis és un concepte molt ampli, però tots estos tipus porten a una simptomatologia molt pareguda.»
Com a membre de la unitat bàsica de investigació en diabetis de la UMH, m’agradaria saber com veu el coneixement que la gent té en relació a este conjunt de malalties que etiquetem com diabetis. Diabetis tipus 1, tipus 2… creu vosté que la gent té un bon coneixement al respecte?
Diabetis és el nom que es dona a la disfunció o desaparició de les cèl·lules beta del pàncrees responsables de la secreció d’insulina que té com a conseqüència l’augment de glucosa en sang o hiperglicèmia.
El que passa és que els mecanismes que porten a esta hiperglicèmia són variats. En la diabetis tipus 1, que representa un 10% dels casos, és una malaltia autoimmune. És a dir, és el mateix sistema immune de l’individu el que ataca i destrueix les cèl·lules beta. Per l’altre costat, la diabetis tipus 2 és un deteriorament de la funció de les cèl·lules beta a conseqüència de determinats factors com l’obesitat, l’estrés metabòlic o l’envelliment. Tots
estos produeixen una disfunció de la cèl·lula beta que comencen a no secretar bé i acaben generant una deficiència d’insulina i hiperglicèmia.
Existeix també la diabetis gestacional, que és la que pot produir-se durant l’embaràs i, també, existeixen altres tipus de diabetis més particulars de tipus congènit.
Per tant, la diabetis és un concepte molt ampli, però tots estos tipus porten a una simptomatologia molt pareguda. Tot això no és ben conegut per la gent al carrer. Fins i tot els mateixos diabètics en determinats casos no tenen una formació completament adequada al respecte.
Per altre costat, al ser una malaltia multifactorial els tractaments són molt personalitzats. Aixó porta a que tractaments que se li donen a una persona no necessàriament funcionen en una altra. A cada persona pot evolucionar de manera diferent, la qual cosa genera confusió en els pacients. Això porta a alguns a infravalorar les indicacions i tractaments dels metges. En altres paraules, és una malaltia que té una progressió en quant a medicacions i simptomes i això acaba fent com un brou de cultiu on la gent no especialitzada tinga una opinion no només confusa sino, a vegades, no del tot adequada.
A propòsit d’esta confusió, tinc una persona coneguda—que sofreix diabetis tipus 1—que m’ha demanat que li pregunte que perquè encara que està sota tractament i amb control molt a prop del metge continua tenint problemes de circulació sanguínia en les extremitats i desajustaments de la seua glicèmia.
A veure, els tractaments amb insulina han transformat la diabetis de malaltia mortal a malaltia crònica. Així i tot, això no significa que es puguen evitar tots els símptomes associats. La fisiologia de la insulina i d’altres hormones que regulen la glucosa funciona com un termòstat de retroalimentació, que proporciona un control constant per part del nostre organisme. Per altra banda, en el cas del tractament amb insulina, hi ha diverses varietats d’insulina, tant de curta com de llarga durada, i es fan combinacions d’elles. Algunes tenen una acció més intensa que d’altres, i això ha de ser provat pel metge. Però el que no tens és un sistema que estiga contínuament normalitzant els nivells de glucosa, i això provoca una sèrie de problemes com, per exemple, que si t’empasses pot donar-te una hipoglucèmia. A banda, hi ha qüestions com quanta activitat té la persona, l’edat, etc.
El que està arribant ara són les bombes d’insulina que semblen donar millor resultat. És, fins a cert punt, més paregut a com funciona el pàncrees perquè està constantment fent una
infusió d’insulina en funció d’un sistema de retroalimentació on si puja o baixa la glucosa en sang injecta més o menys insulina a través d’un capil·lar.
Hi ha inclús una carrera tecnològica on s’està intentant treure al mercat el pàncrees artificial. Aquest tindria el mateix mecanisme que la bomba, però incloent-hi altres hormones com, per exemple, el glucagó. Amb això s’aconseguiria un mecanisme més paregut al fisiològic.
Esta mateixa persona també me ha demanat que li pregunte, de manera especifica, a propòsit del futur dels transplantaments de pàncrees.
El que s’està fent, ara per ara, és el trasplantament d’illots pancreàtics procedents de donants cadavèrics. És una teràpia per a pacients amb deficiència d’insulina molt greu. El desafiament ací és al voltant del sistema immune d’estos pacients que ja venen d’una situació de problemes d’autoimmunitat amb els seus propis illots. Per això la duració d’estos nous illots és complicada i s’està treballant veient la manera de protegir-los enfront de l’esmenat sistema immune.
A banda, sembla que no hi ha suficients donants per a poder desenvolupar esta línia. Això connecta amb una altra àrea d’investigació prou important que és l’obtenció de cèl·lules beta pancreàtiques in vitro mitjançant cultius a partir de cèl·lules pluripotencials del mateix individu com les de la pell o altres teixits amb este tipus de cèl·lula o, inclús, amb la inducció de pluripotencialitat al laboratori de cèl·lules d’un altre tipus.
Hi ha equips que està treballant tractant de produir cèl·lules beta a partir del fibroblast de l’epiteli per posar un exemple.
Al voltant de la investigació del pàncrees quins reptes creu que hi ha al voltant ara per ara?
Hi ha diversos reptes futurs en la investigació del pàncrees. Per una banda, destaca el desenvolupament del pàncrees artificial, que hauria de ser el més semblant possible a la fisiologia natural. D’altra banda, existeixen grans expectatives en el desenvolupament de teràpies cel·lulars per a regenerar les cèl·lules beta. En la diabetis tipus 1 i tipus 2, la desaparició progressiva de la massa de cèl·lules beta, independentment del tipus de diabetis per la que això passa.
Ara és molt interessant la modificació de la identitat de les cèl·lules alfa i les cèl·lules beta, ja que en la patologia de la diabetis, es produeix un ambient diabetogènic que afecta i acaba per matar les cèl·lules beta o provocar canvis que les fa deixar de ser funcionals. És important destacar que les cèl·lules alfa, responsables de secretar el glucagó, representen entre un terç i una meitat de les cèl·lules dels illots de Langerhans del pàncrees en els humans. S’ha observat que, en la diabetis tipus 1 o tipus 2, les cèl·lules alfa són molt més resistents a aquest ambient diabetogènic i poden mantindre-se durant més temps, mentre que les cèl·lules beta són les que acaben morint.
En certs contextos experimentals, s’ha demostrat que les cèl·lules alfa poden transformar-se en cèl·lules beta, una descoberta que obre portes a noves estratègies terapèutiques. Actualment, s’estan investigant fàrmacs i tècniques per a induir aquesta transdiferenciació cel·lular. Tot i que aquest procés és poc freqüent i la transformació espontània no és suficient per a normalitzar els nivells de glucosa, el desenvolupament de fàrmacs específics podria ajudar a recuperar les cèl·lules beta perdudes.
En resum, la recerca actual se centra en diverses àrees, incloent-hi la regeneració de les cèl·lules beta i la modificació de la identitat de les cèl·lules alfa, amb l’objectiu de trobar noves teràpies per a tractar la diabetis.
A propòsit d’això, pense que és interessant que les cèl·lules alfa, les que produeixen glucagó, siguen més resistents. En un ambient ancestral, no obesogènic com el que vivim, mobilitzar efectivament la glucosa mitjançant l’acció del glucagó és més adaptatiu, més necessari que gestionar excessos de calories i hidrats, no?
Això és una de les qüestions que de vegades es plantegen, encara que són plantejaments filosòfics de la ciència. Jo treballe específicament en cèl·lules alfa i soc un dels defensors que, efectivament, la cèl·lula alfa té una rellevància significativa. Evolutivament, té més sentit tindre glucagó per als moments en què passàvem fam, que eren més freqüents abans que ara, que és el contrari.
«Els fetus de mares que han patit diabetis gestacional tenen més probabilitat de tindre, en edat adulta o, inclús en adolescència, més problemes de diabetis, obesitat o altres problemes metabòlics.»
Retornant al tema de la diabetis gestacional, sempre m’ha semblat un gran exemple de com ensenyar com a vegades la selecció natural i l’evolució no arriben a solucions bones sinó a solucions de compromís entre els interessos de diferents individus d’una mateixa espècie, en el nostre cas, l’espècie humana. Hi ha com una competència per recursos, per nutrients que, a vegades, pot ser molt perjudicial per a la mare, no?
Durant l’embaràs, es produeix una sèrie de canvis metabòlics per afavorir que la mare puga subministrar al fetus els nutrients necessaris. Passa igual que a la diabetis tipus 2, que es produeix una pèrdua de la sensibilitat a la insulina dels teixits sensibles al senyal d’esta hormona, com el múscul, l’adipós, etc.
Aleshores, eixos teixits són els que extrauen de la sang la glucosa. Per tant, augmenta la insulina, senyalitza a estos teixits i estos teixits absorbeixen o capturen glucosa i, per això, baixa el nivell de glucosa en sang. En el cas de l’obesitat, es produeix una resistència a este missatge de la insulina per part d’estos teixits perifèrics. En el cas de l’embaràs, també augmenta la resistència a la insulina per tal d’afavorir un gradient de glucosa i nutrients cap al fetus.
El problema és que, de vegades, sobretot si la mare encara l’embaràs amb un sobrepés o incrementa massa el pes durant la gestació, el que passa és que, en un moment determinat, este excés de resistència a la insulina no és compensat per les alteracions fisiològiques que es produeixen en la mare. En este moment, es dispara la hiperglucèmia en el que parlem de la patologia de la diabetis gestacional.
Què passa amb la diabetis gestacional? En la diabetis gestacional hi ha dues conseqüències importants. Una és que determina que una mare que ha passat per diabetis gestacional té més probabilitats en el futur de desenvolupar diabetis tipus 2. D’altra banda, la diabetis gestacional fa que hi haja un entorn, dins de la mare, que està experimentant el fetus que és un ambient diabetogènic. El fetus està creixent en un entorn diabetogènic que afavoreix la diabetis, és a dir, hiperglucèmia, nivells alts de lípids, etc. Resulta que durant el desenvolupament embrionari és una de les etapes més sensibles, ja que determina en moltes ocasions una programació del fetus de tal manera que té més predisposició a desenvolupar alteracions ja en edat adulta. Per tant, els fetus de mares que han patit diabetis gestacional tenen més probabilitat de tindre, en edat adulta o, inclús en adolescència, més problemes de diabetis, obesitat o altres problemes metabòlics.
«Quan una dona experimenta diabetis gestacional i s’enfronta a un estrés metabòlic significatiu durant l’embaràs, això pot elevar el risc no només de repetir la diabetis gestacional en embarassos successius, sinó també de desenvolupar diabetis tipus 2 més endavant a la vida.»
És a dir, hi ha com una qüestió epigenètica ací amb el fetus, no? És el mateix per a la mare? Quina és la relació entre la diabetis gestacional i una posterior aparició de diabetis de tipus 2? Què és causa i què és conseqüència ací?
Actualment, estem immersos en l’anàlisi d’aquests aspectes perquè, en el cas de la diabetis gestacional, la major part de la investigació s’ha concentrat en estudiar els efectes en els fetus o les conseqüències per als adults que en provenen. No obstant això, pel que fa a les mares, el panorama és menys clar. Hi ha una manca relativa d’investigació en aquest àmbit i encara no està del tot clar si hi ha algun tipus de programació epigenètica involucrada. Sembla que, més que un procés de programació epigenètica, simplement estiguem modificant el llindar de sensibilitat a la insulina d’una persona. Quan una dona experimenta diabetis gestacional i s’enfronta a un estrés metabòlic significatiu durant l’embaràs, això pot elevar el risc no només de repetir la diabetis gestacional en embarassos successius, sinó també de desenvolupar diabetis tipus 2 més endavant a la vida.
De fet, en investigació bàsica un dels models paradigmàtics que s’utilitza per a estudiar la diabetis a banda de fer ús de dietes obesogèniques és sotmetre a successives gestacions als animals de laboratori com a via per a induir un estrés metabòlic.
Voldria reprendre un concepte que ja ha mencionat anteriorment que és la sacietat. Voldria saber per què sembla que hi ha persones (jo mateixa) que tenen dificultats per a regular-la i també quina és la relació, si és que hi ha, amb els aliments ultraprocessats.
És cert que el control de l’alimentació té una dimensió psicològica important. A més, hi ha estratègies conductuals que poden ajudar a regular la sensació de sacietat. Cal destacar que l’estrés pot influir significativament en este procés.
Quant a la sensació de sacietat, si consumes els aliments ràpidament, especialment els processats amb una gran quantitat d’hidrats de carboni simples, es produeix una secreció d’insulina ràpida que dona lloc a un pic intens i breu en els nivells de glucosa, provocant la sensació de fam.
D’altra banda, els senyals de sacietat necessiten temps per arribar al cervell després de la ingesta, ja que es produeixen en el nostre tub digestiu, especialment en l’intestí. Este procés pot prendre uns minuts. Menjar de manera més pausada permet que estes senyals arriben al cervell, permetent una autoregulació de la ingesta.
A més, menjar lentament, sobretot aliments menys processats amb menys hidrats de carboni simples, pot alentir la digestió, regulant l’increment de glucosa en sang i la secreció d’insulina. Això pot allargar la sensació de sacietat.
En resum, hi ha diversos factors, tant psicològics com conductuals i fisiològics, que poden influir en la sensació de sacietat i en el control de l’alimentació.
«Tot i que és important disposar de teràpies farmacològiques efectives com l’Ozempic, hem de recordar que són un recurs complementari i que els bons hàbits alimentaris són la base d’una salut òptima.»
L’Ozempic porta ja prou temps de moda. Especialment als Estats Units. M’agradaria saber com considera que està el tema ací a Espanya i quina és la seua opinió respecte de les vies que este medicament obri només amb relació a la diabetis sinó també a la mateixa qüestió de l’obesitat.
Sí, el fenomen de l’Ozempic ha passat per un moment especialment àlgid als Estats Units, influït en part pel desabastiment inicial. Personalment, crec que hauríem de prioritzar els bons hàbits alimentaris abans que recórrer a teràpies farmacològiques, com és el cas
d’aquest medicament. L’ús d’aquest fàrmac, com d’altres, hauria de reservar-se per a persones amb obesitat i determinades condicions clíniques, segons la diagnosi dels metges.
Pel que fa a la diabetis tipus 2, també cal un enfocament cautelós. Hi ha hagut polèmica, ja que molta gent, més preocupada per l’estètica que per la salut, ha utilitzat aquest recurs per perdre pes. Cal fer una reflexió sobre la influència negativa que tenen aquestes solucions estètiques, especialment pel que fa al trastorn de la conducta alimentària i la distorsió de la imatge corporal, que cada vegada són més alarmants.
Aquest fenomen em recorda la importància de promoure una alimentació saludable i un estil de vida equilibrat com a primer pas per abordar les malalties metabòliques i l’obesitat. Tot i que és important disposar de teràpies farmacològiques efectives com l’Ozempic, hem de recordar que són un recurs complementari i que els bons hàbits alimentaris són la base d’una salut òptima.
Quina és la relació entre els disruptors endocrins i l’augment de malalties com la diabetis i l’obesitat? Com afecten aquests factors la salut pública i quines són les implicacions de les polítiques de regulació dels productes químics en aquest context?
Respecte dels disruptors endocrins, és una àrea en què hem treballat molt. A l’hora de legislar respecte als disruptors endocrins s’han de considerar molts aspectes, que fan que aquesta matèria siga complexa. Molts d’estos disruptors circulen en el nostre sistema sanguini i es troben en tota classe de fluids corporals. La seua influència és omnipresent, siga per inhalació, contacte o ingestió oral a través dels aliments.
Este àmbit és complex i molt interconnectat amb el sistema endocrí. Els disruptors poden alterar l’acció de les hormones, modificar la síntesi o simplement imitar-ne l’acció. Això afecta diversos sistemes corporals, des del reproductor fins al sistema hormonal, podent inclús tindre implicacions en el càncer.
És interessant destacar que tot i que no tots els casos de malalties com la diabetis i l’obesitat poden atribuir-se als disruptors endocrins, sí que poden col·laborar per a que el llindar de desenvolupament d’estas patologies siga més baix.
Un exemple clau d’esta influència és el cas del bisfenol A, present en plàstics. La retirada d’este compost ha requerit anys d’evidències científiques i pressions polítiques. No obstant això, la seua prohibició ha conduït a l’aparició de nous variants, com el bisfenol S i el bisfenol F, que també s’han demostrat tindre efectes nocius.
La complexitat del tema radica, entre d’altres, en la necessitat d’adaptar la legislació i els controls a una nova comprensió de la toxicologia. Els estudis tradicionals ja no són suficients, ja que els disruptors endocrins poden actuar de maneres molt complexes. Això requereix una inversió substancial en
recerca per a avaluar l’impacte de cadascuna d’estes molècules i les seues interaccions, amb l’objectiu de protegir la salut pública.
Estes qüestions ens porten a reflexionar sobre els nostres hàbits i el nostre estil de vida. La consciència dels riscos inherents a estos disruptors ha de portar-nos a adoptar comportaments més saludables, com evitar l’ús de plàstics en la mesura del possible. La prevenció és clau per a un futur més saludable i sostenible.
