Quasi quatre mesos sense caure ni una gota d’aigua a la localitat valenciana d’Ontinyent. Com informava El Periòdic d’Ontinyent, a la ciutat no plovia des del passat 13 de desembre del 2018. I hi haurà encara qui afirme que el canvi climàtic no existeix. No obstant, i tant que ho fa. Una de les seues víctimes és el Pou Clar, un paratge natural d’una gran bellesa composada per diversos pous i recessos d’aigua, amb una zona d’abruptes barrancs de roca calcària situat a la capital de la Vall d’Albaida. La sequera dels pous que el formen, l’aigua estancada i verdosa, marques que mostren la baixada del nivell de l’aigua en més de mig metre… Aquests signes són un clar exemple que el canvi climàtic ha arribat al Pou Clar,  i sembla que per a quedar-se si no es fa res per evitar-ho. “Al nostre parer deuria fer-se un estudi seriós i rigurós, donat que tenim el canvi climàtic damunt, del subsòl i el cabal d’aigua que alimenta el Pou Clar per fer previsions per un proper futur”, sentència Ramón Martínez, membre de l’associació d’Amics del Pou Clar i professor de Geografia i Medi Ambient.

Primeres senyals d’alarma

Un dels paratges naturals més famosos de la Vall d’Albaida comença a emetre les primeres senyals d’alarma. Entre les principals està l’actual sequera que pateix el pou del Salze i quan açò passa, segons els experts, la resta de pous comencen a fer-ho. “El del Salze és el pou que està a un nivell més alt i, per tant, sempre és el primer que es seca. És a dir, quan baixa el nivell freàtic, el primer en assecar-se és aquest, i si continua baixant el nivell, s’assequen els altres”, explica Rafa Morera, tècnic de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Ontinyent.

A més, el color verdós en l’aigua dels pous situats a la part alta del paratge també és un indicador de què, si la situació meteorològica no millora, el Pou Clar viurà una de les seues pitjors etapes a l’estiu. “Els meteoròlegs han anunciat una primavera més càlida i menys plujosa de lo habitual. Per tant, si el paratge no arribara a assecar-se del tot, sí que patirà el mateix que al 2016: aigua verda i pudenta”, afirma el professor Martínez. Si no plou l’aigua s’estanca i no corre, pel que dóna lloc a que presente eixe estat verdós.

Si es continuen observant les senyals del paratge a simple vista es veuen les marques que la baixada de l’aigua ha deixat sobre les pedres. Més de mig metre de diferència evidència la crítica situació en la que es troba el Pou Clar.

L’últim índex que ha provocat que es comence a parlar de la possible futura sequera del paratge natural ontinyentí és l’estat del Riu Clariano. Partint que el Pou Clar està considerat com el naixement d’aquest riu, és a dir, una prolongació, si aquest es troba sec significa que no baixa la suficient aigua des del paratge. “El Clariano circula completament sec al seu pas pel nucli urbà, fet molt poc freqüent durant l’hivern o la primavera”, sentència Morera. A més, si al factor climàtic se li suma que des de l’associació d’Amics del Pou Clar denuncien que, segons la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, al Clariano li correspon més cabdal “però des de l’ajuntament ningú diu ni fa res”, s’entén encara més la deterioració del riu.  Els experts coincideixen que la situació que viu el Clariano durant els últims mesos no és normal per al període en els que es troben, el que indica que alguna cosa no marxa bé.

Què ha propiciat aquesta situació?

Són molts els factors que han originat la situació crítica en la que es troba el Pou Clar, però la principal és l’absència de copioses pluges. A la capital de la Vall d’Albaida han estat tres mesos i mig sense pluja. Com publicava el Periòdic d’Ontinyent el passat de 12 de març a l’article ‘La sequera amenaça el Pou Clar’, a la ciutat no plovia des del 13 de desembre del 2018, ratxa que es va trencar el 30 del mateix mes. Si comparem les dades de la pluja arreplegada durant els tres primers mesos dels últims 5 anys, aquestes parlen per si mateixa.

“En tot el que portàvem fins al 29 de març del 2019, la pluja havia sigut inferior a 2l/m2. Per això estem molt per davall de la precipitació mitjana anual, i si no es repeteixen estes pluges el més probable és que el Pou Clar patisca molt els mesos d’estiu”, explica Rafa Morera.

Com s’explica açò? Pablo Ángel Guerra, meteoròleg de l’estació d’Ontinyent, afirma el següent: “Els períodes de sequera són una constant en la capital de la Vall d’Albaida en els últims anys. És com un compte corrent, si no claves diners i traus per què has de pagar les despeses, al final els números rojos et persegueixen”. A més, senyala que la falta d’una bona nevada a la Serra de Mariola també és clau del crític estat en el que es troba el paratge natural. La falta d’abundants pluges durant els últims anys també ve relacionada amb el calfament global que viu el planeta. “És evident que hi ha una estreta relació entre la temperatura i les precipitacions”, sentència Pablo Ángel. El meteoròleg continua explicant que aquesta relació es mostra clara en el període del 2000-2017, ja que els anys on la temperatura mitjana supera els 17 graus són menys plujosos. Les dades mostren que des de l’any 2007 fins al 2018, excepte durant el 2010, tots superen els 17 graus de mitjana, el que suposa que durant els últims onze anys hi haja absència de copioses pluges. “Sembla que cada any que passa, la temperatura mitjana puja  i que ploga menys. És a dir, que estem veiem com els anys són més càlids i secs”, afirma Ramón Martínez.

Si a la falta de precipitacions se li suma la utilització de l’aigua del Pou Clar per a usos agrícoles, industrials així com per a consum humà, és fa més que evident el per què del nefast estat actual. “La utilització de l’aigua per a usos externes és una de les qüestions que més afecta el nivell d’aquesta del paratge”, explica el tècnic de l’Ajuntament d’Ontinyent. Al que el meteoròleg Guerra contesta: “S’hauria de regular i millorar el reg per a no perdre aigua, que és un be col·lectiu i necessari que s’ha de compartir de forma racional”.

A més, el professor Martínez assenyala que l’estat de moltes de les sèquies es troben obstruïdes i trencades, el que dóna lloc a que es perda més aigua de la que es deuria. “Si es tinguera un major control i revisió sobre elles es podria evitar una pèrdua d’aigua innecessària”, sentència el membre de l’associació d’Amics del Pou Clar.  

Les xifres

Des de l’any 2011 la temperatura mitjana anual a la localitat d’Ontinyent és superior als 17 graus, com s’ha assenyalat anteriorment. És una data bastant alarmant si es té en compte que en el període del 1941 fins al 2006 sols en set anys la mitjana havia sigut igual o superior a eixos graus. És a dir, que durant 65 anys la temperatura anual ontinyentina era inferior a 17 graus i ara, des de fa 8 anys, que aquesta no baixa d’eixa xifra.

És més, es podria dir que des de fa dotze anys,–a excepció del 2010-, la temperatura mitjana anual és superior als 17. Aquestes xifres corroboren el que tant Ramón Martínez com Pablo Ángel sentencien en quant a que els anys són més càlids. Ara bé, s’haurà de comprovar si existeix la relació en quant a més calor menys precipitacions.

Un cop més els experts estan en lo cert. La tendència mostra que des de que la temperatura mitjana anual ha augmentat a la capital de la Vall d’Albaida, els dies on la pluja es deixa caure són més difícils de veure. El fet que des de l’any 2011 fins al 2018 la temperatura anual no haja baixat dels 17 graus i durant este període no haja plogut més de 100 dies en un any mostra la estreta relació que hi ha entre el calfament global i la sequera. Si  es té en compte aquesta correlació i es presta atenció a la següent taula es pot preveure un futur no molt esperançador per al Pou Clar.

Crida l’atenció com en la majoria de mesos la mitjana de la temperatura és major en el període dels últims 54 anys, i a nivell general, té la mitjana més superior dels últims quasi cent anys. Açò el que denota és que la localitat ontinyentina està vivint els anys més calorosos dels últims 55 anys, el que comporta que el nivell de precipitacions també s’haja vist reduït, fet que afecta directament al cabdal del Pou Clar.

No obstant, durant els últims anys l’estat del paratge natural ontinyentí no es trobava tant sec com hui en dia. Però, la solució és senzilla. Si es tenen en compte les dades arreplegades tant les referides a la temperatura com a les precipitacions, a la capital de la Vall d’Albaida a data d’1 d’abril, aquestes parlen per si soles. En quant als graus “març ha estat el quint més càlid dels últims 25 anys, sols superat en 2017 (14.3), 2008 (14), 2006, (14.2), i 2001 (16’4). Este any fou 13’5, un 1’2 per damunt de la mitjana”, explica el meteoròleg Pablo.

I pel que fa a les precipitacions, el nombre de litres per metre quadrat el dia d’1 d’abril no arribava als 46 litres, dada molt per davall si es compara amb les xifres arreplegades al mes d’abril dels últims set any, totes per damunt dels 52 l/m2, com es veia al gràfic del principi.

L’ inici de l’any 2019 no depara bons presagis per al futur estat del Pou Clar, i més si es té en compte que tota la pluja arreplegada d’aquest any ha estat en els últims dos dies del mes de març. “Este episodi de pluges ha tingut una intensitat aproximada de 50 l/m2. Per això estem molt per davall de la precipitació mitjana anual, i si no es repeteixen estes pluges el més probable és que el Pou Clar patisca molt els mesos d’estiu.”, sentència el tècnic Morera.

Té el paratge data de caducitat?

“El canvi climàtic és irreversible, pel que el Pou Clar desapareixerà i a curt termini. Els episodis de pluja extraordinaris sols han prolongat l’agonia de la seua mort”, afirma  l’ontinyentí Pablo Guerra.

Quan el meteoròleg diu que “els episodis de pluja extraordinari sols han prolongat l’agonia de la seua mor”, fa referència als cicles de períodes secs i humits. És a dir, al seu llibre ‘Clima i oratge a Ontinyent’ (2018), Guerra Ángel senyala que en augmentar els anys amb temperatures per sobre dels 17 graus, que com s’ha vist abans és la tendència que s’està donant en els últims 12 anys (a excepció del 2010), són més abundants els períodes secs. Açò significa que si la temperatura mitjana continua mantenint-se o sent superior als 17 graus, hi haurà més temporades amb absència de copioses pluges, per molts episodis espontanis de pluja que tinguen lloc, com el del passat març on en dos dies s’arreplegaren quasi 45 litres per metre quadrat. Per que per a mantenir un paratge com el Pou Clar és necessari una regularitat en el règim pluvial, cosa que, segons l’expert, no passa a la localitat ontinyentina. “El clima mediterrani és molt irregular, i la tendència és que s’incremente esta irregularitat, el que provoca estes sequeres intenses i pluges molt intenses”, sentència el tècnic Morera.

Aquesta irregularitat no sols és nefasta per a la sequera del Pou Clar, sinó que el afecta a uns nivells més generals. “Suposa un procés irreversible per al paratge natural: esgotament de l’aqüífer, sequera de la vegetació, pèrdua de l’arborat, incendis, falta d’aigua per al regadiu, abús en la utilització per part del públic…”, sentència el meteoròleg ontinyentí.

El canvi climàtic han donat a la població ontinyentina un cop de realitat, ja que els seus efectes estan començant a deixar petjades en un dels seus majors tresors, el Pou Clar. Qui sap si açò servirà per a que comencen a conscienciar-se amb el medi ambient i tinguen més cura cap a ell. Cert és que lluny queden les imatges d’aquest paratge, on l’aigua brotava fluentment i el paisatge era més pintoresc del que és hui en dia. El riu Clariano portava aigua quasi tot l’any al seu pas pel poble, amb peixos, ànecs, granotes, tot ell envoltat de boga i joncs. Sens dubte, una realitat que a hores d’ara sols és una fotografia en l’imaginari de la població ontinyentina.

La vida se regenera después de la mayor catástrofe nuclear de la historia.

Antes de leer os invito a hacer un rápido juego previo.

Escuelas y parques sin vida, una noria eternamente parada y muñecas rotas y desnudas en las que una vez fueron camas. Hierros oxidados por el paso del tiempo, unos cochecitos que nunca llegaron a funcionar, y una gran pila de recuerdos olvidados. Así se encuentra actualmente Prypiat, vaciada de todo rastro de vida humana. Una ciudad fantasma.  

El 26 de abril de 1986 algo cambiaría para siempre en esta pequeña localidad situada al norte de Ucrania. A las 01h23 local, el reactor 4 de la central de Chernóbil, situada a tan solo 3 kilómetros, explotó debido a un error de manipulación, provocando emisiones radiactivas equivalentes a unas 200 bombas de Hiroshima y contaminando a gran parte de Europa. La mayor catástrofe nuclear de la historia de la humanidad se saldó con la muerte de miles de personas y la evacuación de otras tantas, que nunca regresaron a sus hogares. Las autoridades evacuaron un área de un radio de 30 kilómetros alrededor de la central y que incluía a Prypiat: la zona de exclusión.  Más de treinta años después, la naturaleza de Chernóbil ha recuperado lo que era suyo.

Imagen de los cochechitos de la feria local que esperaba ser inaugurada. Fuente: National Geographic

Un paisaje apocalíptico que sirve de paraíso natural a multitud de especies que han logrado ganarle el pulso a la radiactividad.  Alces, corzos, ciervos y lobos, entre otros, campan a sus anchas. “Hace diez años, era como un pueblo invadido por el bosque. Hoy es como un bosque que se ha tragado unos cuantos edificios”, explica Jim Smith, investigador de la Universidad de Porthsmouth (Reino Unido), que lleva años estudiando las consecuencias del desastre de Chernóbil.

Tras la catástrofe

La liberación de miles de átomos radiactivos, los radionucleidos, desencadenó en los organismos vivos una lucha a la que aún se enfrentan sus células. La radiación produce roturas en el ADN, bien directamente o a través de la aparición de radicales libres, que son ´trozos de moléculas´ que quedan a la deriva y son tóxicos pues destruyen a su vez más moléculas. Aunque existen mecanismos celulares para reparar los daños producidos en el material genético, altas dosis de radiación provocan la irremediable muerte de las células y los tejidos. Es como si una ráfaga de balas atravesara a los organismos.

En los días posteriores al accidente, se encontraron miles de cadáveres de insectos y restos de flores y vegetales en la zona de exclusión. Miles de pinos murieron adoptando una coloración rojiza que le da nombre al conocido como ´bosque rojo´. Según la Organización Mundial de Salud (OMS), murieron unos 9.000 animales, mientras que Greenpeace predice una pérdida de 93.000 de ellos.
Una multitud de animales domésticos, en los meses siguientes, nacieron con anomalías y malformaciones que han suscitado el interés de miles de curiosos y han servido a la industria de la ciencia ficción y a muchos mitos que se han creado en torno a esta cuestión. Y no son los pocos los estudios que avalan el aumento de las tasas de mutación en toda la fauna. Solo cuando las dosis de radiactividad no representaban una amenaza real para sus vidas, la fauna ocupó su hábitat anterior.

Modelo de un cuerpo de perro mutante. Fuente: Museo Nacional de Chernóbil, Kiev, Ucrania.

En la actualidad

Chernóbil se encuentra actualmente en una fase conocida por los científicos como ´fase de radiactividad crónica de dosis bajas´. Aunque las dosis son menores que las de años anteriores, siguen siendo miles de veces superiores a las normales en las zonas más contaminadas. Solo para hacerse una idea, la cantidad de radiación que recibe un individuo durante 10 días en esa zona es semejante a la cantidad de radiación que recibe un estadounidense en todo un año.

“La actividad humana parece dañar más los ecosistemas que un accidente nuclear”

La radiación, sin embargo, no es un obstáculo para la vida. La zona de exclusión está habitada por numerosas especies de animales salvajes; algunos ni siquiera vivían en la zona antes del accidente.  Todos ellos vagan libremente, acompañados de una vegetación exuberante que inunda las inmediaciones de la central y en un lugar totalmente inhóspito donde nadie podría imaginar que la vida fuera posible.

La vegetación florece en los lugares menos esperados. Fuenfe: National Geographic

«La amplia gama de animales que prosperan dentro de la zona evacuada por los humanos tras el accidente nuclear de Chernóbil ilustra la capacidad de recuperación de las poblaciones de fauna silvestre cuando se ven liberadas de las presiones de las actividades humanas», afirma Jim C. Beasley, investigador de la Universidad de Georgia (EE.UU.). De hecho,  el número de grandes mamíferos, incluyendo alces, corzos, ciervos rojos, jabalíes y lobos es similar a los de cuatro reservas naturales de la región, no contaminadas.

“La actividad humana parece dañar más los ecosistemas que un accidente nuclear”, sentencia Smith, en la misma línea. “Esto no quiere decir que la radiación sea buena para los animales, sino que las consecuencias de la ocupación humana, la caza, la agricultura y la silvicultura pueden ser mucho peores”, matiza. También sugiere que “es muy probable que las poblaciones de fauna salvaje actuales sean superiores a las existentes en la zona antes del accidente de la nuclear”. El lince europeo y el oso pardo europeo no habían sido vistos en la región desde hacía casi un siglo y los lobos alcanzan niveles poblacionales siete veces mayores en comparación con reservas no contaminadas por la lluvia nuclear.

Una gran cantidad de fungicidas y pesticidas fue extendida por los campos de los alrededores de Chernóbil durante los años anteriores al accidente. La contaminación química llegó a su fin en abril de 1986. Además, los bosques industriales de los aledaños de la central estaban sometidos a un férreo control por parte de los agricultores. Aquellos árboles que parecían enfermos eran inmediatamente talados para evitar la propagación de la enfermedad. «Desde el accidente, hay muchos árboles enfermos y muertos», asegura el científico Schargai Gassac. A juicio de este experto estudioso de las consecuencias del ser humano en los hábitats, paradójicamente, esta es la causa del aumento de la biodiversidad en los bosques: «Murciélagos, insectos, aves y mamíferos viven en los árboles viejos y huecos”, apunta.

Ejemplar de lobo gris europeo rondando por las inmediaciones de la central. Fuente: Sergey Gashchak

Por su parte, Anders Moller, miembro del Centro Nacional para la Investigación Científica de Francia, critica que Chernóbil sea un paraíso natural, y afirma que este supuesto “se basa únicamente en informes anecdóticos; no en estudios empíricos”. Un estudio de 2009 liderado por este investigador reveló que el número de abejas, mariposas, arañas, saltamontes, y otros invertebrados, había disminuido en mayor medida en lugares contaminados con respecto a otras áreas. El estudio concluye que las especies de estos animales que vivían cerca del reactor nuclear de Chernóbil presentan más deformidades, incluidas la decoloración. «Normalmente los animales (deformados) son devorados con rapidez y es difícil escapar si tus alas no tienen el mismo tamaño», explicó Moller y añadió: «En este caso, encontramos un alto índice de anomalías en animales deformados». Algunas especies desarrollan conductas anormales. En el caso de las arañas, por ejemplo, tejen telas erráticas y tienen más y distintas manchas que otras de su mismo género en otra localización.

Más animales, pero radiactivos.

La realidad es que, independientemente de las alteraciones causadas por la radiación, los alrededores de Chernóbil son el hogar de una rica fauna de mamíferos. Es de esperar que esta fauna ingiera, a través de la cadena alimenticia y de su contacto con el suelo contaminado, miles de átomos de cesio y estroncio a diario. Los animales de Chernóbil son animales radiactivos, a pesar de su buen aparente estado de salud.

“Lo sorprendente es que los animales están logrando sobrevivir y multiplicarse con este enorme número de mutaciones”

Los ratones, a pesar de registrar altos niveles de radiactividad, mantienen una apariencia totalmente normal.  En 1995, un grupo de investigadores estadounidenses de la Universidad de Georgia detectó 46 mutaciones al analizar un gen en nueve ratones que se hallaban dentro de la zona restringida de 30 kilómetros, frente a sólo cuatro mutaciones en 10 roedores recogidos más lejos. “Lo sorprendente es que los animales están logrando sobrevivir y multiplicarse con este enorme número de mutaciones”, dice Ron Chesser, jefe del grupo. ¿Cómo son capaces de vivir y reproducirse como si nada estuviera ocurriendo en su interior?

La respuesta a la pregunta anterior no es fácil. Una posible podría ser que “se encuentran en el límite de lo que pueden tolerar”, explica Chesser. Sin embargo, la explicación más aceptada es que la radiactividad en Chernóbil sigue un patrón desigual, con zonas contaminadas que lindan con no contaminadas. Con la lluvia, los radionucleidos de la nube nuclear cayeron en algunas regiones, algo que no sucedió en aquellas zonas donde no llovió. Por tanto, todos los animales no se ven igualmente afectados.

Una rica fauna habita la zona. Fuente: National Geographic

El accidente de Chernóbil ha convertido la zona en un ´laboratorio´ de gran interés científico donde es posible estudiar los efectos a largo plazo de la radiación sobre la vida.  La enorme presión radiactiva ha provocado adaptaciones en animales que habitualmente se observan tras muchas generaciones. “Ha habido muchos experimentos de laboratorio sobre los efectos de la radiación en animales y plantas, pero estos suelen ser bastante a corto plazo. Chernóbil nos permite estudiar los efectos en los animales después de años de exposición a la radiación”, explica Smith.

Por su parte, Tom Hinton, profesor de la Universidad de Fukushima, manifiesta que los resultados del análisis de la biodiversidad en Chernóbil “pueden ayudar a comprender el potencial impacto ambiental a largo plazo del accidente de Fukushima”.

La adaptación a lo extremo

Chernóbil es un ejemplo más de que la vida se abre paso en las condiciones más extremas. El extremo calor de unas aguas termófilas o las gélidas temperaturas de la Antártida sirven de hogar a diferentes especies que utilizan complejas estrategias de adaptación. La radiactividad no iba a ser menos. Las estrategias de la vida de Chernóbil para enfrentarse al enemigo invisible de la radiación no dejan de ser espectaculares. Algunas especies de plantas son capaces de adaptarse reteniendo la radiación en el tallo o en sus hojas, para evitar la propagación a las semillas.

No menos llamativas son las estrategias de las golondrinas. Timothy Mousseau es profesor de la Universidad del Sur de Carolina y desde 1999 estudia las consecuencias de la contaminación radiactiva sobre las poblaciones de aves, insectos y humanos de la región de Chernóbil, y las diferencias en la sensibilidad a la radiactividad en distintas poblaciones. Los trabajos de Mousseau determinaron que las golondrinas utilizan antioxidantes para combatir la multitud de radicales libres de las zonas más contaminadas. Cuando las golondrinas se quedan sin antioxidantes, los radicales libres destruyen sus tejidos, haciendo visibles los efectos de la radiactividad. Malformaciones como picos deformes o plumaje poco desarrollado, entre otras, fueron encontradas con frecuencia. Así mismo, Mousseau observó especies de estas aves que mostraron mejor capacidad de adaptación y menor daño a nivel genético que otras.

Vuelo de una golondrina en una zona contaminada.
Fuente: El Heraldo

Durante los últimos 31 años, hay poblaciones enteras de golondrinas que han desaparecido, pero las pocas que han sobrevivido son más resistentes. Un equipo internacional liderado por la investigadora Magdalena Ruíz-Rodríguez, de Almería, ha comprobado muy recientemente que ciertas poblaciones de golondrinas que viven en las zonas más contaminadas de Chernóbil presentan una mayor resistencia ante distintas bacterias, en comparación con otras poblaciones de golondrinas que viven en zonas menos o no contaminadas. “Las presiones selectivas en las zonas contaminadas con radioactividad fueron tan altas que sólo aquellos individuos que fueron capaces de sobrevivir a las nuevas condiciones pudieron mantenerse con vida y reproducirse”, apunta la investigadora.

Y así es como se encuentra actualmente Prypiat: vaciada de todo rastro de vida humana, pero rebosante de vida animal y vegetal.  Una fauna y una exhuberante vegetación que ve correr la radiación por su interior pero que ha sabido adaptarse a lo más extremo, sin la presencia del ser humano. Un misterio de la vida que aún los científicos tratan de comprender y una herida aún abierta que recuerda el terrible poder destructivo de nuestra especie. 

https://infogram.com/infographic-modern-1h9j6qxzwy9v2gz