El doctor enginyer de camins Joan Olmos Lloréns, una de les principals veus contra la València del mite del progrés, analitza la situació de l’Horta de València després de l’eliminació del Consell de l’Horta.

El canvi climàtic és fa palés cada dia més i València és un dels escenaris on les seues conseqüències són més visibles. El professor Olmos, amb una experiència professional que combina universitat, gestió pública i activisme és, actualment, una de les veus més lúcides per a entendre l’evolució de l’urbanisme i del medi ambient del Cap i Casal, especialment de tots els canvis que està sofrint l’Horta en les últimes dècades. La seua visió ofereix una perspectiva crítica sobre el present i el futur de València amb una combinació de l’ecologisme, la societat i l’urbanisme.

La seua trajectòria és molt diversa: universitat, administració i activisme. Com ha influït tot això en la teua manera d’entendre l’urbanisme?

Jo sempre he intentat fugir d’una visió estrictament tècnica d’aquest camp. L’urbanisme no és només una disciplina d’enginyeria, és també una qüestió social, política i ambiental. La meua experiència en diferents àmbits m’ha portat a defensar la interdisciplinarietat. No es poden entendre problemes complexos com el territori o el canvi climàtic des d’una sola mirada. Allà on he pogut expressar-me, he mostrat la meua preferència per juntar opinions professionals que puguen contribuir a explicar i entendre el medi ambient: geògrafs, biòlegs, urbanistes, enginyers de camins, forestals… I, per suposat, al món de l’ecologisme.

Aquesta visió interdisciplinària també implica una manera concreta d’entendre la ciència?

Sí. Com diu Carl Sagan en El món i els seus dimonis (1995), “la ciència no és perfecta, però és el millor instrument que tenim per analitzar la realitat”. El problema és quan es prescindeix de la ciència, és a dir, quan es substitueix el pensament científic pel pensament màgic. Això passa molt en urbanisme, per exemple, en els casos en què una gran infraestructura es ven com si anara a solucionar tots els problemes. No hi ha solucions miraculoses.

Sovint has criticat la identificació entre creixement i progrés. Encara estem instal·lats en aquesta idea?

Absolutament. Encara es pensa que créixer és sempre positiu. Més carreteres, més ports, més urbanització. Però el creixement té costos, i molts d’ells no es comptabilitzen. És el que anomenem costos externs: impactes ambientals, sanitaris o socials que paguen totes les persones. Si entenguérem això, moltes decisions urbanístiques hagueren sigut diferents.

Quin paper ha jugat l’activisme en tot aquest procés?

L’activisme ecologista hi ha tingut un paper fonamental. Encara que moltes batalles s’han perdut, l’activisme ha deixat una empremta important. Ha generat consciència i ha documentat una responsabilitat històrica. Moviments com la defensa del Cabanyal o de l’Horta han demostrat que la societat pot influir. Ara bé, també és cert que la mobilització ha disminuït.

Per què creus que passa això?

Probablement perquè s’ha instal·lat una certa resignació. A més, les institucions no sempre han estat a l’altura. Les universitats, per exemple, haurien de tindre un paper molt més actiu en la formació d’un pensament crític, i no sempre el tenen.

Parlem de l’actualitat. Com valores les polítiques urbanes recents a València en relació amb el canvi climàtic?

No són encoratjadores. Es continua apostant per models basats en el creixement i la construcció. Fins i tot després de fenòmens extrems com la DANA, en lloc de replantejar-se el model territorial, s’està parlant de reconstruir en els mateixos llocs i amb la mateixa lògica. Això és un error.

En aquest context, quin paper juga l’Horta de València?

L’Horta és molt més que un espai agrícola. És un patrimoni cultural, històric i ambiental únic. Però continua sent percebuda com un espai disponible per a urbanitzar. La legislació mateixa ho reflecteix: el sòl no urbanitzable es defineix en negatiu, el positiu és el sòl urbanitzable, aquell destinat a ser urbà.

La recent eliminació del Consell de l’Horta, impulsada per l’actual govern valencià al·legant causes burocràtiques i econòmiques, ha generat preocupació entre els sectors agraris i ambientals. Creus que la desaparició d’aquest organisme pot agreujar la situació?

Sens dubte. El Consell de l’Horta tenia limitacions, però era un instrument de protecció i coordinació. Sense aquest tipus d’estructures, l’Horta queda més exposada a la pressió urbanitzadora. I si a això sumem la falta de relleu generacional en l’agricultura, el panorama és preocupant.

Per què costa tant protegir l’Horta?

Hi ha diversos factors. Econòmicament, l’agricultura no és rendible en molts casos. Culturalment, ser llaurador ha estat infravalorat. I políticament, no hi ha hagut una defensa prou forta per cap part. Tot això fa que l’Horta perda davant d’altres interessos.

Creus que encara hi ha marge per a revertir aquesta situació?

Sí, però cal actuar. Una de les claus és fomentar el cooperativisme i facilitar que gent jove puga dedicarse a l’agricultura amb condicions dignes. També cal valorar el coneixement acumulat: la gestió de l’aigua, les sèquies, els sistemes de reg… tot això és un patrimoni extraordinari.

I des del punt de vista urbanístic, què caldria fer?

Necessitem un nou urbanisme. Un urbanisme que no es base només en construir, sinó en fer ciutats habitables, amb proximitat, amb menys dependència del cotxe i més respecte pel territori. València té una oportunitat única amb l’Horta, però cal saber aprofitar-la.

Per acabar, mantens l’optimisme?

Citant a Kant, “l’optimisme és una obligació moral”. No podem rendir-nos. Encara que el context no siga el millor, tenim la responsabilitat de continuar treballant i transmetent una visió crítica. El futur dependrà, en gran part, de la capacitat de les noves generacions per entendre i defensar el territori.