José Ángel Núñez, cap de climatologia i portaveu adjunt d’AEMET a la Comunitat Valenciana des de 2002 i especialista en la resposta a fenòmens meteorològics singulars, adverteix sobre la necessitat de millorar la comunicació i la coordinació entre administracions.

Una de les qüestions que més ha inquietat les civilitzacions al llarg dels segles és la predicció de l’oratge. És ben conegut que els nostres avantpassats observaven la natura i l’atmosfera per tal d’anticipar-se als canvis del temps i les seues conseqüències. Actualment, tot i que la ciència i la tecnologia són les protagonistes indiscutibles de la predicció meteorològica, continua sent inevitable alçar la mirada al cel i tractar d’endevinar què ens espera. I, si no, que ens ho diguen als valencians i valencianes, que vivim en un territori on l’oratge és capritxós.

• José Ángel Núñez, Cap de meteorologia i portaveu adjunt d’AEMET en la CV. Font: Raquel Sorribes Dauden.

Quin és el paper de l’AEMET en la predicció meteorològica?

L’AEMET és l’autoritat meteorològica de l’Estat, responsable de la predicció, la vigilància i la climatologia oficial. Les seues prediccions i avisos es basen en dades procedents de centres europeus com el Centre Europeu de Previsions Meteorològiques a Mitjà Termini (ECMWF), on científics molt qualificats desenvolupen models matemàtics que estimen la probabilitat dels diferents fenòmens atmosfèrics. Però també disposa de serveis de teledetecció interns que donen informació climàtica de forma directa i amb dades procedents d’associacions meteorològiques com AVAMET, l’Agència Valenciana de Meteorologia. Amb aquesta informació, junt amb dades històriques i el criteri de Protecció Civil, AEMET elabora els avisos meteorològics que utilitzen administracions, serveis d’emergència i mitjans de comunicació.

• Centre Meteorològic de l’AEMET a València. Font: Raquel Sorribes Dauden

“…és de major utilitat explicar l’impacte que tindrà un determinat fenomen meteorològic que l’oratge que farà.”

Com hem d’entendre una predicció meteorològica i quines limitacions té?

La gent sol esperar una predicció determinista, és a dir, saber en una zona concreta el temps que farà i això la ciència ara mateix no està en condicions de fer-ho. Sobretot perquè cap pronòstic de futur està lliure d’incerteses, ni tan sols els de l’àmbit científic. La dificultat també depén del tipus de fenomen: les tempestes són dels més complicats de predir, mentre que situacions meteorològiques més estables es poden anticipar fins i tot amb 7–9 dies d’antelació. A més, un pronòstic pot ser correcte, però resultar difícil determinar on ocorrerà exactament el fenomen, ja que sovint és molt localitzat: pot ploure intensament als barris de l’Oest de València i no caure ni una gota als Poblats Marítims.
Així mateix, segons l’Organització Meteorològica Mundial, la tasca del meteoròleg hauria de ser la d’assessorar i servir com a consultoria, en concret, és de més utilitat explicar l’impacte que tindrà un determinat fenomen meteorològic que l’oratge que farà.

Arran de les conseqüències en l’horta sud de la DANA d’octubre del 2024, s’han popularitzat termes com risc, avís i alerta meteorològiques. Des del punt de vista de l’AEMET, què signifiquen aquests termes?

En la gestió del risc hi ha una tradició que s’hauria d’abandonar que consisteix a traduir els avisos meteorològics en alertes meteorològiques. És a dir, si l’AEMET emet un avís groc, immediatament emergències llança una alerta groga, no obstant això, els avisos només parlen del perill meteorològic, en canvi, l’alerta depén de l’exposició i la vulnerabilitat.
Per exemple, en juliol de 2025 hi havia un avís meteorològic groc en el litoral nord de València. Les tempestes previstes anaven a ser dèbils i de curta duració, però anirien acompanyades de rajos i en aquell moment se celebraven diversos macrofestivals, la qual cosa augmentava notablement l’exposició i es va decidir suspendre’n un a pesar que l’avís era només groc. De la mateixa forma, no és el mateix un avís taronja per pluges en les pedanies del Sud de València que tenen un alt risc d’inundació i caldria tancar les escoles, que en Alcoi que no existeix eixa vulnerabilitat.
Per això, és imprescindible augmentar la coordinació entre les diferents parts com són el gestor d’emergències, l’hidròleg i el meteoròleg, que hi haja major contacte entre administracions i que no es transformen els avisos en emergències.

Creu que la població ha aprés a interpretar correctament als avisos de l’AEMET? Com creus que es podria millorar la comunicació?

La comunicació és essencial, cal transmetre l’impacte del fenomen, fer referència a zones que la ciutadania puga identificar ràpidament i donar instruccions simples, així com augmentar la claredat i l’agilitat en el missatge.
A voltes el que ocorre és que si una població no ha viscut un episodi advers, li costa imaginar que puga passar. No obstant això, després de la DANA del 2024 a la província de València, s’ha generat certa consciència del que significa una alerta roja, encara que el risc no afecte directament la teua zona o fins i tot puga no materialitzar-se. De fet, en desembre de 2025 va haver-hi un avís roig tot i que finalment no va generar fortes precipitacions i tampoc no van haver-hi fortes crítiques.

• Instal·lacions Estació Meteorològica de l’AEMET a València. Font: Raquel Sorribes Dauden.

Com ha evolucionat en els últims anys la percepció pública cap a AEMET i cap als meteoròlegs?

En els últims anys s’ha produït un canvi de tendència tant a nivell nacional com internacional: han augmentat les amenaces i l’assajament a meteoròlegs, moltes voltes associats a grups d’extrema dreta. Va ser verdaderament impactant el cas de les comunicacions al voltant dels huracans Milton i Helen als EUA en 2024. Aquest comportament resulta sorprenent, sobretot perquè els meteoròlegs continuen fent el mateix i fins ara es considerava una informació blanca i molt agraïda.
Una de les possibles explicacions podria estar relacionada amb el canvi climàtic: la comunitat científica avala que és l’emissió de gasos d’efecte hivernacle la que el provoca i que la solució és una transició energètica cap a un model que comporte menys emissions. Tanmateix, aquestes mesures atempten contra els interessos de la indústria energètica i la forma de respondre sembla que és anar en contra d’aquesta informació.
No obstant això, els científics es dediquen a la investigació, a dir de forma objectiva el que està ocorrent i l’impacte que tindrà en el futur. El fet de censurar aquesta informació no canviarà aquest futur.

“…la inversió pública en la investigació ha sigut molt útil malgrat que tots els camins encetats no hagen dut a alguna cosa.”

En els últims anys han occorregut fets que semblaven impossibles com ara, acomiadaments massius i retallades profundes en el Servicio Meteorològico Nacional de l’Argentina, per part del govern de Milei, o en el centre de registre d’emissions de CO₂, Mauna Loa Observatory, per part del govern de Trump. En aquest context, per què creu que és important que existisca una agència meteorològica pública?

En els últims 70 anys s’ha avançat moltíssim en el camp de la meteorologia i la climatologia i el que s’ha de deduir és que la inversió pública en la investigació ha sigut molt útil malgrat que tots els camins encetats no hagen dut a alguna cosa. I que si aquesta investigació desapareix la principal perjudicada seria la població.

Els fongs són imprescindibles per a la vida a la Terra, però també amaguen un costat molt menys conegut. En un planeta que s’escalfa cada cop més, la incidència de malalties causades per fongs, com per exemple la meningitis o la candidiasi, ha augmentat exponencialment, superant la d’altres malalties, com la tuberculosi, la malària o l’hepatitis. Entendre les causes i com respondre serà clau per a la salut humana en les pròximes dècades.

Els fongs i els llevats són grans aliats dels ecosistemes, ja que tenen un paper clau: descomponen la matèria orgànica i retornen els nutrients al sòl, de manera que tornen a estar disponibles per a les plantes i altres organismes. També han tingut una relació estreta amb la humanitat des de l’antiguitat, ja que els hem fet servir per a produir vi o cervesa, elaborar aliments com el pa i com a font de menjar i medicines. Es poden trobar a pràcticament qualsevol ambient i s’estima que existeixen entre 2 i 10 milions d’espècies diferents, una diversitat només superada pels insectes. Tot i això, només se n’ha descrit prop d’un 2 %, fins i tot menys que les espècies de plantes conegudes.

• Fong creixent sobre la soca d’un arbre. Font: Raquel Sorribes Dauden.

A pesar de ser tan beneficiosos, els fongs també han sigut coneguts al llarg dels segles per robar la son a les persones: la seua àmplia capacitat de degradar matèria orgànica està darrere de grans plagues que fan malbé tant els cultius com els aliments, inclús mobles. Ben conegut és el míldiu de la creïlla que va produir la Gran Fam a Irlanda al segle XIX (Phytophthora infestans) o la podridura grisa de les vinyes (Botrytis cinerea). A més a més, en les últimes dècades ha augmentat la preocupació sobre aquests organismes com a patògens humans atés que són responsables, aproximadament, de 300 milions d’infeccions a l’any, de les quals, 1’5 milions acaben en mort, segons la fundació Global Action for Fungal Infections (GAFFI). De fet, l’any 2022, l’OMS va publicar per primera vegada la llista de patògens fúngics prioritaris, que fins aleshores només existia per a bacteris, virus i paràsits.

• Raím infectat amb Botrytris cisnera. Font: Tom Maack. CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=384797.

En general, la majoria de les infeccions fúngiques en humans són superficials: es limiten a la pell o a les mucoses com la cavitat oral, i solen tindre poc impacte en persones amb el sistema immunològic intacte. Tanmateix, els grans avenços de la medicina en la segona meitat del segle XX, com ara el transplantament d’òrgans, la quimioteràpia, les teràpies contra el VIH o l’ús de corticoides van propiciar l’aparició d’infeccions fúngiques internes o sistèmiques, en augmentar el nombre de persones immunodeprimides. A més, altres factors humans com les catàstrofes climàtiques i la globalització també haurien contribuït, en les últimes dècades, al augment en el nombre d’infeccions sistèmiques i en la detecció de noves espècies fúngiques, com és el cas del patògen emergent Candida auris.

Segons Arturo Casadevall, professor distingit en Microbiologia Molecular i Inmunologia en la Escola de Salut Pública Johns Hopkins (EUA), l’augment de la temperatura ambiental podria incrementar encara més aquest risc. I és que la majoria d’espècies fúngiques no poden créixer a les temperatures corporals dels mamífers i encara menys quan el cos eleva la temperatura durant una infecció i produeix febre. Així doncs, la nostra calor interna actua com una barrera natural que exclou la gran majoria de fongs patògens (fins a un 95%), convertint l’endotèrmia en un mecanisme sorprenentment eficaç de defensa biològica. No obstant això, aquesta barrera tèrmica podria estar en perill com a conseqüència del canvi climàtic i l’escalfament global. L’ augment en la temperatura, sobretot els dies puntuals d’intensa calor, podria fer que els fongs s’adapten a temperatures ambientals cada cop més elevades, reduint el gradient de temperatura respecte al nostre cos i convertint-se en potencials patògens. És a dir, els fongs comencen a estar a gust a temperatures cada cop més altes i podria ser que acabaren acostumbrant-se a la nostra temperatura.

• El termòmetre d’un cotxe marcant 36 ºC. Font: Raquel Sorribes Dauden

Tot i que aquesta amenaça encara és teòrica, hi ha bastants indicis que fan pensar que podria ser real. Per exemple, diversos estudis han detectat que alguns tipus de fongs han anat augmentant la seva tolerància tèrmica des dels anys 80. També s’ha observat que els fongs que viuen en ciutats, on les temperatures acostumen a ser més altes, suporten millor les altes temperatures que els de zones rurals. Fins i tot dins d’una mateixa ciutat, els fongs de barris més càlids són més resistents que els dels barris més frescos.

• Assaig de creixement d’una espècie propera a C. auris. Font: Raquel Sorribes Dauden

Actualment no existeixen vacunes contra cap malaltia fúngica i els tractaments disponibles són escassos i, sovint, limitats. Per això, si la temperatura ambiental continua augmentant al ritme actual, els fongs podrien convertir-se en un problema sanitari de primer ordre en les pròximes dècades. La comunitat científica insisteix que la conscienciació és essencial per afrontar aquest repte, així com invertir en el desenvolupament de nous antifúngics i impulsar polítiques valentes que contribuïsquen a frenar l’escalfament global.